“Un mòn a la mà”

M'ha impressionat l'esperit de superar-se dia a dia que mostra na Mònica a aquest documental.
Sorda de dels sis anys i cega des del primer any de vida na Mònica lluita cada dia per a integrar-se millor al seu entorn. Encara que fa comentaris de que a vegades està cansada, mai es rendeix.
Li agrada l'autonomia, actuar sola sense que ningú l'ajudi perque es sent malament.
M'ha sorprès també el control que hi té dels espais més propers a ella, l'institut, la seva casa, se'ls recorreix sense cap ajuda.
He de dir que na Mònica té un entorn molt favorable per a ella i les seves deficiències, ja que compta amb una familia que està amb ella per a tot, i amb uns amics que mostren un gran interès per ella, l'accepten i l'ajuden, aixó fa que ella es senti bé. Aquestos han après el codi dactilològic per a comunicar-se amb ella, cosa molt admirable. Ella es sent estimada per ells.
Na Mònica té voluntat i ganes d'aprendre, encara que diu que cada any li costa més estudiar. En algún moment ha pensat en fugir de tot, però es consola tota sola pensant que tot és acostuar-se.
Un aspecte que reflecteix el seu esperit de superació, és que té plans de futur, encara que diu que no el veu clar. Vol ser gimnasta o estudiar educació física, ja que l'exercici la fa feliç.
A vegades li ataca el pessimisme i la por de no poder aconseguir tot el que es propossa, però de seguida s'anima. Té els mateixos sentiments que tots. Està sempre riguent i li agrada molt sortir.
No vol que la mirin amb pena. Amb el poc que escolta i que veu diu que deixa volar la seva imaginació i construeix mentalment la realitat.
Li costa parlar amb desconeguts per por a que no l'entenguin, però encara així és molt sociable.
Pot escoltar música, seguir el ritme, i com ja he dit té un entorn que li faciliten més les coses. El seu oncle li ensenya amb paciència a tocar la guitarra encara que ella a voltes es desespera perquè no li surt bé. Els seus mestres de suport li transcriuen al braile lletres de cançons per a que també les pugui cantar.
Diu que si perdès la poca audició i visió que té es deprimiria, no vol ni pensar-ho. La seva situació és diferent a la d'alguna persona que ja sigui sorda i cega de naixement. Si estiguès en la seva situació crec que seria una cosa que em donaria molta impotència, no vull ni imaginar com seria no veure ni escoltar res, em sentiria molt desproteguda. Realment és admirable la seva actitut.
Na Mònica no podrà gaudir mai de tenir una mobilitat plena autònoma, a alguns desplaçaments necessitarà d'ajuda, encara així no es rendeix.
Com a conclusió, aquest documental et fa veure que tenim que valorar més el que tenim i deixar de queixar-nos per coses que no són importants. Na Mònica té deficiències considerables i encara així no es queixa i es supera cada dia. No li falten ganes de lluitar.

He elegit aquesta valoració com el meu millor treball perqué em va agradar molt el documental "un món a la mà". Va impactar-me molt l'esperit lluidador tant de na Mònica, com dels seus familiars i entorn.

Em va cridar molt l'atenció aquest tipus de llenguatge dactilológic, ja que havia sentit parlat del llenguatge dels sords però no sabía que es feia així també.

Aquest documental, com ja dic al meu comentari, et fa veure que em de valorar més tot el que tenim, i preocupar-nos per les coses que de veritat importen, i no per tonteries. L'esperit de superació de na Mònica fa que senti vergonya quan moltes voltes ens preocupam per coses sense sentit, i ella, que de veritat està afectada per una deficiència auditiva important, és feliç.

"Nada sin alegría” va dir Malaguzzi per a comunicar que, per aprendre, l'infant ha de fer-lo dins d'un ambient de felicitat absoluta, i na Mònica té la sort de tenir-hi aquest ambient.